Relació de guanyadors i finalistes

XIV PREMI PIRINEU DE NARRACIÓ LITERÀRIA

Dotat per l’Ajuntament d’Organyà amb 1.200 euros per a l’obra guanyadora i 600 per a la finalista.

1r premi:        Els que es van quedar

Autora:  Meritxell Nus Gallart, d’Estac (Pallars Sobirà)

2n premi:       L’última voluntat de l’Esteve Sorrut

Autora: Cristina Armengol Rusiñol, de Teià

VIII PREMI JOSEP GRAU I COLELL DE POESIA

Dotat per l’Associació Cultural Tresponts Avall i per Aurora de la Fuente, vda. de Grau i Colell, amb 800 euros per a l’obra guanyadora i 300 per a la finalista.

1r premi:        Protocol d’absències

Autor: Josep Fàbrega i Selva, de Calders

2n premi:       Oh, Pandora

Autor: Elies Barberà Bolinches, de Barcelona

XI PREMI ALT URGELL DE CONTES CURTS PER A JOVES AUTORS

Dotat pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell amb 300 euros per a l’obra guanyadora de cadascuna de les tres categories i un cap de setmana en un dels albergs de la Xarxa d’Albergs de la Generalitat de Catalunya per a les obres finalistes de cada categoria.

Premi Categoria A

de 17 a 20 anys:                    Un dia important

Autor: Arturo Padilla de Juan, de Montornès del Vallès

Finalista Categoria A

Un viatge i moltes resignacions

Autor: José Àngel Cano Mateu, de l’Olleria (València)

Premi Categoria B

de 21 a 28 anys:                     Impressió sobre la neu

Autora: Anna Simón i Ampurdanès, d’Oliana

Finalista Categoria B

Una vegada

Autora: Núria Casademunt Fontdevila, de Ripoll

Premi Categoria C

De 29 a 35 anys Desert

Finalista Categoria C

La papallona

Autor: Ramon Esquerré Cirera

V PREMI LLETRES DE DONES DE RELATS CURTS

Dotat per l’Ajuntament de la Seu d’Urgell i el Consell Comarcal de l’Alt Urgell amb 600 euros per a l’obra guanyadora i 300 per a la finalista

1r premi:         L’alè just per a 100 espelmes

Autora: Imma Cabré Homet, de Sabadell

2n premi:        Dies de tardor

Autora: Laura Casanovas Borrell, de la Seu d’Urgell

Mencions especials:

Des del Balcó

Autora: Carme Via Sala, de Sant Vicenç dels Horts

Lliure Albir

Autora: Paula Susarte Dealbert, de Barcelona

La mestressa

Autor: Roser Guix Torrents, de Nuncarga de Peramola

Fulls en blanc

Autor: Josep Rafart Canals, de Barcelona

III PREMI GERMANS ESPAR I TRESSENS DE LA GENT GRAN

Dotat pel Consell Comarcal de l’Alt Urgell amb 300 euros per a cadascuna de les dues modalitats (poesia i prosa)

1r premi poesia:         Pirineus subjectius

Autor: Isidre Julià Avellaneda, de Mataró

1r premi prosa:         L’arbre del claustre de la catedral de la Seu

Autor: Carles Dalmau Robres, de la Seu d’Urgell

VII PREMI Mn. ALBERT VIVES DE PERIODISME

Dotat per la delegació d’Òmnium Cultural a l’Alt Urgell amb 400 euros per a l’autor

Autor: Fèlix Canet i Giralt

PREMI ESPECIAL ALS ALUMNES DE L’ESCOLA “MIRET I SANS”, D’ORGANYÀ

Aleix Gutiérrez

Selena Escofet

Tatiana Escofet

Itzíar Busquets

Andrea López

Radoslava Valerieva Ivanova

Maria Bossa

Eric Coto

Totes les obres han estat publicades, llevat del Premi Mn. Albert Vives de Periodisme, en el llibre VIII Premis Homilies d’Organyà 2010, d’Edicions Salòria, que es va presentar al públic durant els actes de l’Homilia 2011.

Josep Bonifaci i Ramon Soliva: dos pallaresos a l’elit de l’URSS.
Josep Viles: els meus records de la Guerra Civil a Fígols
A la casa d’enlloc. Entrevista a Roger Mas.
Descobrim la doble finalitat del pas comptador.
Lo Macianes. Un apassionat de la música i dels colors de la vida.
La quaresma a Oliana i a Ogern: en el temps que es prenien butlles.
Història del parc de Bombers d’Organyà.
Organyà, 51a Ciutat Pubilla de la Sardana.
El sol.
El bosc de vidre. La història dels Guerau d’Organyà.
El sermó de l’aspirina.
Del Segre a la Noguera Pallaresa: Passejada per Cuberes, la Mare de Déu d’Esplà, Solduga i el bosc de la Pentina.
El doctor Nicolau Battestini. Retrobament d’un protagonista de la nostra història.
Vicenç Llorca: El gran poeta de la vida.
Els inicis literaris de Núria Garcia Quera.
L’ombra i la llum. Adrià Ventura Díez: la mirada lliure i poètica d’un fotògraf de la Seu d’Urgell.
Comiat a l’ermitana d’Alinyà.
La vila dels llibres.

Ens trobareu als punts de venda habituals:
Ca la Rita. Coll de Nargó.
Llibreria Pellicer i Quiosc Moscam. Oliana.
Llibreria Pellicer. Solsona.
Cal Lluís i cal Satret. Organyà.
Llibreries Cortés, Diensa, Ex-libris, La Llibreria, Salvat, Patalín i Quiosc del Passeig. La Seu d’Urgell.
Llibreria Central. Tremp.
Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Esterri d’Àneu.
Llibreria La Puça. Andorra la Vella.
Llibreria Clips. Bellver de Cerdanya.
Llibreria Quera. Barcelona.

Si us interessa de rebre’l a casa vostra, també us hi podeu subscriure.

En aquest cas, heu d’omplir la butlleta de subscripció que trobareu en aquesta mateixa pàgina i fer-nos-la arribar per correu postal a:

Associació Cultural Tresponts Avall
C/ Vilansats, 35
25794 Organyà
(Alt Urgell)

També la podeu escanejar i ens la podeu enviar per correu electrònic a una d’aquestes adreces:

lobanyut@lobanyut.cat

joangraell71@gmail.com

Joan Graell i Piqué

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

(Publicada a Lo Banyut núm. 25)

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?

A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Aquesta casa d’enlloc, com no podia ser d’una altra manera, s’edifica sobre sòlids fonaments musicals i poètics. En els teus inicis, la creació musical i la creació poètica s’entrellaçaven: aleshores eres músic i al mateix temps poeta. El teu univers particular va començar a prendre forma en els primers poemes i després es va harmonitzar ens els discos. En aquell temps vas publicar un parell de llibres de poemes. No t’has plantejat de reprendre aquesta activitat?

Aquests llibres són dos pecats de joventut. El que realment m’he plantejat és de tornar-los a comprat tots i fer-ne una gran foguera.

El temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo, des de fa uns quants anys, tinc molt clar que sóc un cantautor. Si es mira des d’un punt de vista negatiu, un cantautor és un pèssim poeta entre poetes i un pèssim músic entre músics, i, si es mira des d’un punt de vista positiu, és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.

En tots els teus discos hi ha alguna cançó que et serveix per experimentar amb la música i la poesia. Quines noves experiències i innovacions ens aporta A la casa d’enlloc?

Tot i que les cançons són independents les unes de les altres, aquest disc és un viatge musical molt més roquero que els anteriors. Les innovacions són internes; per exemple, musicalment, les seqüències harmòniques són més riques i l’últim acord amb què acaba una cançó enllaça amb el tipus d’harmonia que vindrà després.

Tu ets un cantautor amb un estil propi, lliure, i aquesta llibertat interpretativa et permet d’experimentar constantment amb tots els estils musicals. Com et defineixes musicalment?

Jo entenc que la feina del cantautor s’ha de fonamentar en una llibertat estilística total. És evident que en aquesta feina s’hi reflecteix la personalitat de l’artista. Per a mi, hi ha dues escoles de cantautors que defineixen molt bé el panorama actual i que, en un sentit o altre, han exercit una influència sobre tots els que fem cançons. Hi ha dos cantautors italians que exemplifiquen molt bé aquestes dues tendències: d’una banda el Paolo Conte, que segueix una mateixa línia des de fa molts anys i es mou en uns paràmetres que ell ha delimitat molt bé i en els quals gaudeix i fa gaudir el públic; i de l’altra el Fabrizio de André, que ha estat capaç d’aportar una experiència absolutament diferent en cada disc. No només són diferents les històries, sinó també la manera d’explicar-les i els estils musicals. Hi ha un disc que comença amb un blues, segueix amb una tarantela napolitana, al mig hi ha algunes parts que semblen ben bé música clàssica i s’acaba amb cants tirolesos.

A mi m’agrada molt la música il·lustrativa. És molt important que una cançó sàpigui transmetre el missatge que en cada moment el cantautor vol explicar. Aquí hi intervé el mestratge del poeta i del músic. En aquest disc hi ha moments musicals en què es posa de manifest una lluita entre aquestes dues essències, la poètica i la musical. Llavors les cançons agafen un caire tràgic. Però també hi ha un esclat de moments d’eufòria que esdevenen una autèntica epifania musical. Això passa, per exemple, en la sardana interpretada juntament amb tota la cobla Sant Jordi, que és una autèntica exaltació de la bogeria, en la qual s’aconsegueix un moment d’èxtasi musical.

Quan gaudeixes més, a l’hora de compondre les noves cançons o en el moment d’interpretar-les?

Jo crec que gaudeixo per igual. És a dir, quan gaudeixo menys és quan faig qualsevol de les altres coses que no són aquestes dues que has dit. La feina que comporta la promoció dels discos em resulta bastant feixuga. Sempre he pensat que l’ofici del botiguer és un dels més sacrificats que existeix. Potser el que em costa més és el fet d’haver de viure exclusivament de la música. Això em fa ésser conscient que no puc abaixar el llistó musical que he anat apujant en cada disc.

Tu has estat sempre un cantautor molt proper al teu públic, tant en les actuacions en solitari com en els concerts que has fet arreu del territori català i en diversos països de l’estranger acompanyat amb tots els músics de la banda. Quin públic es mostra més receptiu, el dels grans concerts o el que et ve a escoltar en els locals petits, com el que vas trobar al restaurant Llum de la Seu, en el marc del primer festival de cantautors?

El públic més acollidor l’he trobat a Sudamèrica. A Cuba i al Brasil, el públic és molt més receptiu que en qualsevol altre lloc del món. Tot i cantar en una llengua diferent, de bon principi ja s’estableix una complicitat absoluta, una connexió emocional entre els músics i el públic que va més enllà del ritme de la música i el sentiment de les cançons. El caliu que es crea en aquells concerts realment és molt entranyable. Aquí, a casa nostra, això també passa a Mallorca. A Catalunya, en canvi, costa més d’arribar a la gent; sí que hi ha diferències, però són més subtils. El públic aquí és molt més reservat i no es deixa portar amb tanta facilitat per l’encís de la música.

Bona part dels teus videoclips musicals, en què la comunió entre la música, la poesia i els elements de la natura és total, els has gravat a les muntanyes de Canalda i Odèn. Què tenen aquests paisatges que t’encisen tant?

Aquestes muntanyes formen el primer contrafort del Pirineu. Des que vaig començar a caminar, el meu avi i el meu pare m’hi portaven. Des de qualsevol indret, les vistes que s’hi contemplen són magnífiques i creixen a l’interior de les persones. Tothom el qui hi ha anat, tard o d’hora sent la necessitat de tornar-hi… Per això, sempre que puc, jo hi torno.

Simbòlicament també és un paisage molt suggerent, hi ha el forat de les encantades, les coves dels moros, plans de terreny on la tradició diu que les bruixes hi ballaven de pèl a pèl durant els solsticis…

I la Font del Vermell, que també és present en la darrera cançó d’aquest disc. Per a aquelles parelles que vulguin concebre un fill, anar a veure l’aigua gelada d’aquesta font és com posar oli en un llum. El resultat és immediat, a fe de món.

Descarrega (PDF, 6.96MB)

Descarrega (PDF, 6.96MB)

Descarrega (PDF, 12.45MB)

Descarrega (PDF, 1.31MB)

Descarrega (PDF, 3.84MB)

Descarrega (PDF, 2.8MB)

Darrerament s’ha fet, al nostre país, un notable esforç de coneixença de les races autòctones. Aquest esforç ha estat, sobretot, fet des de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, que sovint compta amb el suport del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya, i també des de l´INIA, Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria y Alimentaria. Estic vinculat a ambdues institucions de recerca i puc assegurar que l’interès amb què hi hem treballat ha estat notable.

Somera de varietat urgellenca de ruc català (Pere-Miquel Parés)

Les investigacions dutes a terme els darrers anys des d’ambdues institucions ens han permès el coneixement aprofundit de gran part de les races autòctones catalanes, i des de diversos punts de vista: morfològic, genètic, productiu, descriptiu dels sistemes tradicionals de maneig, etc. Amb el filtre rigorós i metòdic amb què la ciència treballa, comptem ja amb un gran arsenal de valuoses dades.

Queden però encara tantes races per investigar! Totes les de coloms –recordeu que en un número d’aquesta revista us n’havíem parlat, dels coloms1—, les varietats d’ase català —la varietat urgellenca, encara existent, enormement desconeguda—, etc.

A l’Alt Urgell hi trobem representades, en gestió ramadera tradicional i història, dues de les tres races ovines catalanes: la Ripollesa –pròpia de les comarques gironines– i la Xisqueta –pròpia de les comarques pallareses– ; existeixen exemplars d’aquestes dues races en puresa ètnicaperò, paradoxalment, cap ramat monogràfic d’una sola d’elles. L’ovella Roja del Rosselló, coneguda en el món ramader com a “berberina” pel seu pèl marcadament roig, i d’origen nordafricà, seria la raça ovina que en puresa a l’Alt Urgel l és més abundant. I sobtaperquè al Rosselló, el seu bressol, n’hi ha tan sols uns 400 exemplars. Podríem tenir un gest de valentia administrativa i crear el nostre propi estàndard d’aquesta raça, que actualment només és francès; us imagineu un tipus “ovella roja del Pirineu”?

Les mules, —fa uns anys vaig poder estudiar-ne algunes, a la comarca—, híbrids d’euga i guarà, també estaven a cavall (ha! ha!, perdoneu el verbojoc!) del tipus català, acromegàlic, alt, i el tipus castellà, més fi i petit. Dels cavalls pesants de carn tenim una població escassa, però morfològicament (i genètica, com ara aviat apareixerà publicat en una revista científica), separada de les veïnes de Cerdanya i els Pallars.

Dins d’aquests cavalls, hi predominen, per comparació, els negres. Una subpoblació? Una varietat negra alt-urgellenca, diferent de la veïna de Merenç? Tal volta, convindrà tenir-ho en compte. De boví autòcton apareix la sempiterna Bruna, però amb algun exemplar de la més rara Blanca, aquí i allà.

No podem anar gaire més enllà d’altres espècies, com el porc. El porc genuí, de tronc celta, un porc tacat d’orella horitzontal i cua llarga i penjant, caminador, ha desaparegut; “Zon dessus l’oeil, zon sur le groin, zon sur le dos du sagoin!”.

L’ovella roja rossellonesa o “berberiana” és la raça ovina que en puresa és més abundant a l’Alt Urgell. (Pere-Miquel Parés)

Encara podem veure coloms dels anomenats “mundans” (que estan descrits en un clàssic llibre nord-americà de colombofília, no us penseu!); també proposaria la seva tipificació i gestió. Us sona malament, un possible “colom alt-urgellenc”?

Si des d’un punt de vista dialectològic l’Alt Urgell és zona de transició (gràcies, Teresa, per la informació!), també ho és des del punt de vista etnològic. Les poblacions humanes i els seus moviments expliquen les poblacions animals. L’Alt Urgell, per la seva orografia, diversitat de comunitats vegetals, per les vicissituds històriques… constitueix un a zona de varietat, de pas. Una àrea certament poc interessant per a l’estudi descriptiu, però tot un repte per a estudis interpretatius.

Gallina de raça flor d’ametller. (Pere-Miquel Parés)