Vivències a la Costa (III)

Mariano Buchaca Ginestà

He reservat per la tercera part, i última, del relat de les meues vivències a la Costa l’arribada de la llum elèctrica, que només funcionava a la nit, i una descripció dels procediments emprats en la medicina natural i en l’oficial d’aquell temps. També us faré cinc cèntims de les festes populars més assenyalades que se celebraven al llarg de l’any, en les quals ens reuníem la gent de les cases disperses per tota la vall. Llavors, la vida social era tant o més intensa que ara, tot i que els valors eren bastant diferents.

Llum d’oli que es conservada a la Costa, on fins l’any 1954 no hi arribà la llum elèctrica.

La llum elèctrica
La llum elèctrica no es va instal·lar a la Costa fins l’any 1954 (jo tenia 8 anys). La van connectar a la central que la produïa per a Fígols mitjançant una canonada que conduïa el salt d’aigua entre “La Pera” i la turbina installada en la barraca construïda a tal efecte en un nivell inferior.
Cada nit, l’encarregat, que dormia dins la barraca, posava en funcionament la instal·lació, i la parava quan es tornava a fer clar.

Medicina natural i medicina oficial
Anys enrere, la medicina natural era molt popular. Es feien servir tota mena d’ungüents, fets amb alfals, amb pell de serp, amb reïna, per guarir cops, tortes, i tota mena de dolors corporals.
També se servien de ventoses per fer baixar la febre i coneixien les propietats curatives d’una gran varietat de flors i fulles, de les quals feien infusions; la més popular, sense cap dubte, que encara avui es fa servir, era la flor de saüc, que era molt eficaç per curar els constipats i els processos gripals.
D’altres remeis, molt peculiars però també efectius, consistien, per exemple, en penjar-se amb els braços estirats en alguna biga o porta per arreglar el “pit espatllat” o bé fregar-se enèrgicament els canells untats d’oli per trencar les angines.1 També recordo les lavatives, que solucionaven dràsticament el problema del restrenyiment.
Un dels metges que, quan jo era un vailet, va agafar més anomenada fou, sens dubte, el doctor Amat. En aquell temps, als metges se’ls hi pagava la “conducta” (una mena d’abonament equiparable a les mútues privades actuals). Tots els malalts havien d’estar “conduïts” per poder acudir a la seua consulta. Quan la malaltia no ens permetia de baixar fins a Organyà, el meu pare l’anava a buscar amb la ruca o l’euga i el tornava a portar quan ja ens havia fet el diagnòstic.
Malgrat la seua bona fama, jo em puc considerar molt afortunat per no haver-me quedat amb cap seqüela d’un dels seus diagnòstics: una vegada em va embenar el canell perquè es pensava que me l’havia dislocat quan en realitat el que tenia era el braç trencat. Un altre camí, un dia de les festes de Nadal em va posar una injecció antitetànica perquè una euga de la Serra m’havia mossegat i s’havia menjat el lòbul de la meua orella.

La fira de Sant Andreu
La fira de Sant Andreu d’Organyà, que en aquell temps era una de les més importants del país, ens permetia cada any de vendre algun animal o comprar-ne un de jove que necessitàvem, a més de renovar una part dels guarniments i eines que s’havien atrotinat.
La fira durava una setmana i pels marrecs de la comarca aquell esdeveniment era tot un espectacle, durant tot l’any l’esperàvem amb deler: els xarlatans, que si compraves quatre mantes te’n regalaven una; les parades de torrons d’Agramunt; els populars tractants de bestiar, amb les seues bruses o bates negres, molts dels quals eren de la raça gitana; les ruletes amb premis segurs per als nens; els “restaurants”, envoltats d’animals, on se servien uns plats de fesols amb botifarra que ens restauraven l’energia, asseguts en bancs al voltant mateix del foc on es cuinaven. També hi acudien els artesans que feien cistelles de vímec o els gitanos que posaven reblons a les olles o reparaven paraigües i que passaven per totes les cases oferint els seus serveis.
Recordo amb emoció que la fira ens permetia assistir a les sessions del cinema Olaguer. Llavors jo encara era una criatura i m’hi acompanyaven els meus pares.
Un any hi projectaven la pel·lícula “Quo Vadis?”, que no era apta per als nens i, per tant, la meua presència hi estava totalment prohibida.
Sempre guardaré a la memòria el record de com vaig entrar a la sala de projecció, mig amagat dins l’abric del meu pare, i de com cada vegada que la pel·lícula s’interrompia i s’encenien els llums, la meua mare em tapava perquè no em descobrissin.
Però hi havia anys que, molt a desgrat meu, m’havia de quedar a casa i no podia satisfer la meua afició al cinema ja que una crescuda del Segre s’havia emportat la palanca i els nens no podíem travessar el riu. Per alguns adults i pels nois més grans això no suposava cap problema: es descalçaven, s’arremangaven els pantalons i els vestits i el travessaven pels indrets on era poc cabalós.

La mare del Mariano Buchaca, la Pilar, passant amb la sirga sobre el Segre tornant d’Organyà. Era l’any 1943 i encara no s’havia construït la palanca.

Misses i funerals de primera
Quan jo era un marrec, la missa era una part ineludible del nostre esbarjo dels diumenges.
A mi m’impressionaven molt aquells solemnes funerals, aquelles misses cantades per set o vuit capellans en la petita església de Fígols. En recordo especialment un, en què suposo que el difunt devia tenir molta categoria (un funeral de primera, com es deia llavors) en què el número de capellans que l’oficiaven era tan gran que pràcticament no cabien a l’altar. Normalment, a aquests funerals hi assistien els titulars de les parròquies de Fígols, Organyà, Nargó, Cabó, Alinyà i els d’algun altre poble del voltant.

Quaresma, Setmana Santa, caramelles i salispàs
Quan s’acostava la Quaresma, la meua mare obtenia del mossèn la “bula” —o butlla en català normatiu— que ens permetria menjar carn en determinats dies en què el dejuni era de compliment obligat.
Durant la Setmana Santa, totes les creus i imatges de l’església es tapaven amb llençols de color morat, que eren retirats el dia de Pasqua per poder contemplar novament a Crist ressuscitat.
La nit del Dijous i del Divendres Sant s’organitzava un torn de vetlla dins mateix del temple on hi participaven tots els fidels del poble.
Durant les sessions en què assajàvem les cançons de les Caramelles, la mainada del poble ens divertíem força. El dia de Pasqua passàvem a cantar per totes les cases i recollíem ous que després vendríem. Els diners que recaptàvem els destinàvem a cobrir les despeses de les festes escolars.
Del temps pasqual, també recordo amb especial èmfasi la cerimònia del salispàs. Els nens que fèiem d’escolans acompanyàvem el capellà, el qual recorria totes les cases aïllades del poble a cavall d’un ruc, aspergint aigua beneita i sal a totes les portes perquè els mals esperits no hi poguessin entrar. Encara recordo que a “La Borda” ens donaven berenar amb coca i moscatell.

Les festes: Carnestoltes, teatre i comediants
Per Carnestoltes s’anava a buscar el Carnestoltes a Romanins, allí l’havíem de despenjar d’una figuera i baixar-lo en comitiva cap a la plaça de Fígols, on el cremàvem enmig d’una gran gatzara.
A la sala del cafè de la Tonya, els dies que hi havia funció de teatre no hi hauria cabut ni una agulla de cap. Tampoc no ens deixàvem perdre les sessions que hi feien els comediants habituals de l’època, que passaven de poble en poble tot sovint per oferir-nos els seus jocs de mans. Aquests personatges prèviament ja havien anunciat les especialitats artístiques del seu espectacle amb un pregó que encarregaven a l’agutzil.

Primera Comunió a Fígols (1954). “A més de la festa que reunia a tota la família i que érem conscients del nostre protagonisme principal, potser el més il·lusionant de la Primera Comunió, per als nens, era aquell primer vestit amb pantaló llarg” . Capellà: Mossèn Ramon. Nens (d’esquerra a dreta):Ramon de cal Naixo, Auladell de cal Manel, Cintet de Cal Grau, Mariano de la Costa, Josep de la Botiga, Josep de cal Piulats, Narcís de cal Fontfonda i Joan i Ton de cal Codonyes. Nenes (d’esquerra a dreta): M. Cristina de l’Aubac, Carmen de cal Lloca, Paquita de cal Basilio, Lola de cal Tomàs, Manolita de cal Manel, Lolita de Romanins i Engràcia de cal Xico.

La Festa Major
de Fígols Deixant de banda les sessions habituals de ball, de la Festa Major en destacaria els concerts als cafès, a l’hora del vermut, tot seguit que els músics sortien de tocar a l’església. I també el dia que s’organitzava l’excursió a la Font de Codonyes en què ens acompanyava sempre algun component de l’orquestra.
Als balls de la Festa Major es va començar a despertar la nostra sensualitat. Més d’un camí, quan podíem arrambar una miqueta la nostra parella, aprofitant algun moment de distracció de la noia, que no es recordava de posar el braç a tall de barrera quan la fèiem giravoltar, ja ens trobàvem ambientats en un clima d’un cert erotisme.
Una mena de ritual dels balls de la Festa Major d’aquell temps era la compra del cançoner al vocalista de l’orquestra, que contenia les lletres de les cançons de moda interpretades pels cantants més famosos d’aleshores (Lucho Gatica, Nat King Col, Luis Mariano, Renato Carossone, …).
Pel dinar de Festa Major es matava el millor gall del galliner i a taula no hi faltava mai el xampany ni les plates de crema catalana que feia la meua mare per postres i que acompanyava amb unes galetes delicioses.
Per a molts de nosaltres, la Festa Major era l’única ocasió en què podíem estrenar l’última novetat en “trajes” de moda o unes sabates que lluïen amb un llustre impecable, que havíem comprat dies abans a la Seu. Tots teníem molta cura de la nostra roba de mudar i els dies de pluja vigilàvem especialment com i per on passàvem per evitar que s’embrutés amb el fang.

Les Festes Majors de Nargó i Organyà

De la Festa Major de Nargó, els primers records que en tinc són els d’aquells gelats del Nazario que ens venia directament de dins el carretmoto amb què baixava de la Seu i que jo comprava amb les pessetes que em donava la meua padrina Mercè. A la Festa Major d’Organyà crec que hi vaig tastar per primera vegada la Coca-Cola que venien al cafè de l’Olaguer.
En aquell temps, un dels actes més concorreguts i que es vivien amb més entusiasme de les Festes Majors eren els tradicionals partits de futbol. Entre Organyà i Nargó existia una gran rivalitat dins i fora del camp. En aquells disputats partits de Festa Major les picabaralles eren constants.
Dels jugadors més destacats d’aquell temps em venen a la memòria el Valentinet (Organyà) i l’Arturo (Nargó), que després van fer córrer que havia fitxat per l’Atlético de Madrid.

Festa major d’Organyà de l’any 1959. Hi veiem al Mariano (quart per l’esquerra) entaulat amb els seus amics i amigues esperant que els servissin uns refrescos a la mitja part del ball.